“Quan surto a l’aire lliure i m’envolto d’aquest silenci, sé que no m’he equivocat.”

Teresa, Granja Simval (Galicia)

A Rodeiro, a les anomenades terres altes de la dorsal gallega, les 40 vaques de la granja familiar Simval acudeixen cada dia puntuals a la munyida. Es troben amb la Teresa, ramadera de 25 anys al capdavant de la granja i dona en qui confien les seves cures.

Ella aprofita per donar-los una barreja de cereals i herba ensitjada, un complement alimentari que ha conreat a la seva pròpia granja. I després, tornen a sortir al prat a pasturar fins que arriba l’hora de la munyida de la tarda, per tornar un altre cop al prat a dormir a l’aire lliure, en zones habilitades per al seu descans.

“Sempre he estat una enamorada dels animals, arribava corrents de l’escola i llançava la cartera al terra per anar a saludar les vaques i els conills.”

Som davant d’una explotació que està profundament conscienciada amb l’impacte mediambiental que ocasiona l’activitat agrària i ramadera i que cuida i respecta l’entorn i les condicions agroambientals de la comarca. Amb aquesta orientació, ha aconseguit optimitzar al màxim els recursos propis disponibles, sense menystenir, però, la seva viabilitat econòmica.

“Hem apostat per la sostenibilitat mediambiental i per millorar la salut i el benestar dels nostres animals.”

La història d’aquesta granja familiar comença com la de moltes altres de la comarca del Deza: la van iniciar els besavis de la Teresa, amb cinc vaques de carn. Més tard, els seus avis se’n van anar a Anglaterra a treballar per poder ampliar la seva explotació a Galícia, fins que, al cap de dotze anys —eren els anys setanta—, van fer realitat el seu somni comprant la seva primera vaca de llet, anomenada Pinta, que munyien a mà.

No sempre va ser fàcil. L’any 1975, una nit de tempesta, un incendi va devastar tot l’estable i els voltants. Lluny de desviar-los del seu objectiu, l’incident els va fer més forts: amb molt esforç, van tornar a començar, amb més obstinació, si això és possible. Als anys vuitanta van comprar més vaques de llet, i a poc a poc van anar creixent fins a arribar al ramat que tenen actualment.

“Recordo l’estable vell, la meva besàvia m’havia ensenyat a portar una mica de pinso a les mans i oferir-lo a les vaques perquè em fessin ‘petons’.”

La Teresa s’aixeca cada dia a les 7.30 h, per anar a buscar a les vaques al prat. Les muny, els dóna menjar, alimenta les vedelles i les braves i fa les feines de neteja i cura de l’estable i la sala de munyiment. Les seves vaques sempre han estat en pasturatge, per tradició, i també per convicció de tota la seva família.

“M’encanta la meva feina, la vida al camp, i adoro les meves vaques. La meva Reina Roja, la meva Neptune, la meva Cabana…”