Gaudir de les teves marques preferides et costa menys

Com funciona?

{{articleDetail.tags[0]}}

{{articleDetail.title}}

dificultat
dificultat
{{articleDetail.image[0].alt}} {{articleDetail.image[0].alt}}
{{image.alt}} {{image.alt}}

TEMES
{{freetag}}

Ingredients

  • {{ingredient.ingredient}} {{ingredient.quantity}} {{ingredient.unit}}

TEMES
{{freetag}}

{{articleCapitalLetter()}}

TEMES
{{freetag}}

Ingredients

  • {{ingredient.ingredient}} {{ingredient.quantity}} {{ingredient.unit}}



TEMES
{{freetag}}

Des de molt petits, aprenen a espavilar-se amb la conducta, perquè d’aquesta manera troben de seguida el millor reforçador o premi possibles: que el pare i la mare estiguin pendents d’ells.

Primer és important explicar que el temps que els pares dediquen a renyar els fills és temps que passen amb ells i, a més, “sense treure’ls els ulls de sobre”. Aquesta equació fa que determinats comportaments que ens treuen de polleguera es mantinguin en el temps. D’aquesta manera, els nens aprenen quina conducta és adequada per reivindicar el que volen i quina no. Si un nen, després de negar-se a esmorzar, aconsegueix que la mare estigui darrere seu tot el matí (encara que sigui fent crits) i aconsegueix anar a escola sense prendre’s la llet, l’endemà repetirà aquesta mateixa actitud.

Conductes repetitives

Els adults també recorrem als mateixos patrons si el que aconseguim és beneficiós. Per exemple, fem un petó a la nostra parella quan arribem a casa si d’aquesta manera aconseguim que somrigui, matinem per evitar l’embús o ens posem un determinat vestit especial perquè, quan ho fem, tot són floretes. N’hi ha fins i tot que continuen intentant aconseguir els seus objectius a força de queixar-se contínuament. Si no volem que els nostres nens facin això mateix, caldrà que els ensenyem a substituir els comportaments exasperants per d’altres de més eficaços.

Per què ho fan?

Els nens ploren, criden i protesten l’estona que calgui per aconseguir defugir alguna obligació o per obtenir el que volen. Van mesurant els teus gestos, la teva cara de crispació, el to de la teva veu quan els demanes que callin i, a mesura que augmenta la teva desesperació, creix la intensitat de les seves conductes.

Per això, el primer que cal fer és comprovar que la raó del seu comportament és realment cridar l’atenció en aquells casos en què el pediatre no trobi cap causa mèdica que expliqui el vòmit del nen o el perquè de fer-se pipí quan agafa una enrabiada. Si el col·legi confirma que al menjador menja de tot i a temps o que a classe es botona l’abric sense problemes, o bé que compleix les tasques que li demanen sense protestar, quan tot això a casa representa tota una lluita…, aleshores és que està reclamant atenció per mitjà del seu comportament.

Pautes d’actuació

En aquest moment, just quan comences a perdre els nervis, hauràs de:

-       Mantenir la tranquil·litat i un to de veu com més baix millor.

-       Buscar una tasca per distreure’t i evitar estar pendent del que fa el nen. Parlar per telèfon, endreçar l’armari, dutxar-te o llegir són algunes idees.

-       Recordar-li el que li has demanat i retirar-te de la situació, per exemple, anant a una altra habitació. Recorda que si li ho dius d’una manera positiva, més eficaç serà a l’hora d’aconseguir que aprengui a canviar d’actitud. “Quan estiguis tranquil, quan parlis fluixet, quan comencis a prendre’t la llet, quan et rentis les dents, quan t’hagis posat l’abric, quan tinguis les joguines endreçades…, llavors et faré cas”.

-       Continuar així fins que el nen abandoni totalment aquest comportament que ens treu de polleguera (plorar, cridar, pujar al sofà, picar de peus per evitar haver de banyar-se…).

Tingues en compte dues claus perquè l’esforç tingui els resultats esperats. Primer: independentment del que faci o digui el nen, has de mantenir-te tranquil i ferm. I segon: tan bon punt detectis el mínim esforç per canviar d’actitud, li ho has de dir i acompanyar-lo a fer el que li has demanat. “Que bé, veig que estàs més tranquil! M’assec a taula amb tu i m’expliques què vols fer avui mentre et prens la llet". “Molt bé!, t’ajudo a acabar d’endreçar i encara tindrem temps per jugar una estona”.

Més temps amb la mare i el pare

Recorda que no pots passar per alt que, després de cada toc d’atenció, hi ha una petició del nen per passar més temps amb el pare i la mare. No serveix de res posar en pràctica el que expliquem en aquest article si no substitueixes el temps esmerçat a renyar, cridar i castigar, per estones de qualitat en què el nen senti que és el protagonista i que no hi ha res més important per als seus pares que estar amb ell. Totes aquestes conductes que treuen de polleguera tenen en comú la necessitat de sentir-se estimat i valorat, només que a aquestes edats no saben demanar-ho de cap altra manera.

Com es prepara?